Spencer
Fitxa tècnica
Títol original: Spencer
Data d’estrena: 19-11-2021
Durada: 116 min
Direcció: Pablo Larraín
Guió: Steven Knight
Música: Jonny Greewood
Fotografia: Claire Mathon
Cast: Kristen Stewart, Sally Hawkins, Sean Harris,
Timothy Spall, Jack Farthing, Richard Sammel, Amy
Manson, Ryan Wichert, Michael Epp, Wendy Patterson,
Niklas Kohrt, John Keogh, Shaun Lucas, Marianne Graffam, Olga Hellsing, Jack Nielen, Ben Plunkett-Reynolds, Matthias Wolkowski, Oriana Gordon.
Productora: Fabula Komplizen Film, Shoebox Flims, Filmnation Entretainment
Gènere: Drama, Biografic
Distribuidora: Neon
Idioma original: Anglès
Localitzacions: Regne Unit, Estats Units, Alemaya i Chile.
Premis: 2021: Festival de Venecia: Seció oficial a concurs, Satellite Awards.
Argument
La pel·lícula narra un relat fictici de les decisions que van portar a Diana, princesa de Gal·les a acabar el seu matrimoni amb el Carles de Gal·les i renunciar a la família reial britànica.
Biopic de Lady Di que explica la història d’un cap de setmana crucial a principis dels anys 90, quan la princesa Diana Frances Spencer decideix que el seu matrimoni amb el príncep Carles no estava funcionant, i que necessitava desviar-se d’un camí que l'havia posat en primera fila per algun dia ser reina. El drama té lloc durant tres dies, en una de les seves últimes vacances de Nadal a la casa de Windsor a la seva finca de Sandringham en Norfolk, Anglaterra.
La princesa Diana
La princesa Diana prové d’una família de classe mitjana, però aquesta és casa amb el Príncep de Gal·les, assumint així el càrrec.
Es mostra a la princesa com un personatge humil i desentesa, que pateix molts problemes, desencadenats per la vida burocràtica i la pressió constant de formar part de la família reial.
El matrimoni manté una relació quasi inexistent malgrat que tenen dos fills. El pare, el príncep Carles no es mostra una relació gaire propera amb els seus nens, contrast mostrat amb el qual es veu com la mare, lady Diana intenta ser lo més propera possible als seus fills.
La pel·lícula mostra molts problemes, com ara la soledat, les al·lucinacions i trastorns alimentaris que patia la princesa.
Plans
Al llargmetratge es fan servir tant plans estàtics com mòbils, s’usen recursos de càmera en mà (per tal d’integrar a l’espectador dins de la pel·lícula), drons pels plans aeris.
La pel·lícula utilitza diversos plans, com ara són els frontals, zenitals, primers i primeríssims plans, picats, contrapicats, generals, etc. Aquests, es fan servir majoritàriament per expressar els sentiments de Diana.
Llum
La llum durant tota la pel·lícula acostuma a ser tènue i fins i tot freda en alguns casos per tal de remarcar la clara angoixa de diverses escenes.
Escenografia
Intenta mostrar l’estètica del palau reial britànic situant-nos en un temps i lloc específic.
Color
Predominen els colors vius i càlids, com ara el vermell, el groc, el blau i el verd, però aquests no són gaire saturats. Els colors durant la filmació van variant segons les situacions, acostumen a ser freds en moments de tensió i càlids en moments desentesos, com per exemple quan la princesa està amb els seus fills.
Vestuari
Podem observar que l’obra està basada en una sèrie de fets succeïts el 1991 gràcies a l’atmosfera aconseguida pel vestuari, realitzat i dissenyat per Jacquéline Durran, guanyadora de dos Oscar pel vestuari a altres llargmetratge.
Lady Di es reconeguda per ser una dona caritativa, i a part, també pel seu gran estil a l’hora de vestir, aquest ha quedat retratat a la perfecció per la dissenyadora.
Musica
La música que acompanya tota la pel·lícula és una banda sonora de Jonny Greenwood que busca combinar free-jazz i música barroca.
Sorry we miss you
Fitxa tècnica
Títol original: Sorry We Missed You
Any: 2019
Durada: 101 min.
País: Regne Unit
Direcció: Ken Loach
Guió: Paul Laverty
Música: George Fenton
Fotografia: Robbie Ryan
Cast: Kris Hitchen, Debbie Honeywood, Rhys Stone, Katie Proctor, Nikki Marshall, Harriet Ghost, Bufona E Greenwood, Alfie Dobson, Mark Birch, Ross Brewster, Julian Ions, Charlie Richmond, Brad Hopper, Mark Burns, Stephen Clegg, Norman Sansom, Jack Berry.
Productora: Coproducción Reino Unido-Francia-Bélgica;
Sixteen Films, BBC Films, BFI Film Fund, Les Films du Fleuve, Why Not Productions, Wild Bunch.
Distribuïdora: Front Row Filmed Entertainment
Gènere: Drama | Drama social. Família
Argument
Ricky i la seva família han estat lluitant contra els deutes des de la crisi financera de l'any 2008. Afortunadament per a ells es presenta una gran oportunitat per a aconseguir prendre's un respir i optar, fins i tot, a una mica d'independència gràcies a una nova furgoneta. La família decideix crear una franquícia de lliuraments a domicili. És un treball dur i que la dona de Ricky sigui assistent no és una cosa que facilita la situació. No obstant això, la família es mostra decidida a mantenir-se unida, sense importar les dificultats que apareguin en el camí.
Kenneth Loach és un director de cinema britànic, autor de títols com Agenda oculta (1990), Terra i llibertat (1995) o El meu nom és Joe (1998), en els quals va plasmar les seves inquietuds polític-socials amb un fort component de denúncia.
És un autor de Free Cinema, la seva obra va incidir particularment en la situació de les classes més desfavorides del Regne Unit, sobretot a partir de l'ascens al poder de Margaret Thatcher.
Plans
La pel·lícula fa ús de molts plans estàtics i algú movil. Això incrementa el sentiment d'agobi i incomoditat que pateix la família al llarg de la pel·lícula.
La pel·lícula utilitza diversos plans, com ara són els frontals, zenitals, primers i primeríssims plans, picats, contrapicats, generals, etc. Aquests, es fan servir majoritàriament per expressar els sentiments de desesperació de la família.
Llum
La llum durant tota la pel·lícula acostuma a ser natural, per no dir que no hi ha cap moment en el qual la llum sigui artificial. Això aconsegueix que l'espectador empatitzi més, ja que veu com els escenaris i les llums són iguals a la vida real.
Escenografia
Les escenes majoritàriament es desenvolupen a la casa de la família, el treball del pare i el transport públic per tal de mostrar la situació frenètica i repetitiva patida pels personatges.
Color
Predominen els colors pàl·lids i poc saturats, normalment s'acostumen a utilitzar aquests tons quan es vol transmetre x sensacions i emocions, en aquest cas es busca transmetre la tristesa i desesperació.
Vestuari
Podem observar que l’obra està basada a partir de l'any 2008, per tant, la roba és de l'actualitat. Al ser una família treballadora, la roba va en relació amb la situació econòmica de la casa. No utilitzen marques cares, i en cas d'utilitzar-les és fruit de l'esforç de molts mesos de treball i estalvi, com per exemple amb la jaqueta que en Seb va vendre, es revela que la seva mare va haver d'estalviar molt durant bastant temps per tal de comprar-li la jaqueta al seu fill.
Musica
Apareix en moments puntuals per oferir més dramatisme a les escenes.